Fruita amb Justícia Social

La fruita d’avui

La Plataforma Fruita amb Justícia Social (FJS) fa anys que brega per a què els relats humans que hi ha darrera de les persones temporeres de les campanyes agràries es posin al centre de la defensa dels drets humans. Les dades, fredes i poc realistes que hi ha sobre l’arribada i estada de persones temporeres a la campanya de la fruita dolça a Ponent, no recullen ni el nombre total de persones que hi acudeixen ni les condicions de vida en què han de fer-ho. Tampoc es mostren les múltiples fronteres internes, reals i simbòliques que els impossibiliten un accés a la defensa dels seus drets laborals, a la residència, a la ciutadania i la participació plena. 

Durant anys, des de FJS hem escoltat històries de persones que han patit inferns per poder arribar a la desitjada Europa, vides truncades per lleis injustes i fronteres inhumanes. Relats de persones a qui l’ocupació al camp els ha permès començar un nou camí a Europa i dignificar la seua vida i ajudar les seues famílies. A altres, però, l’ocupació al camp els ha deixat completament desprotegits i ha relegat la seua existència als marges. Hem caminat i compartit experiències amb pageses i pagesos a qui el model agrari neoliberal els deixa sense capacitat per gestionar les seues explotacions, persones que han fet del seu ofici de produir aliments un sistema de vida que lluita contra l’especulació sobre la terra i els aliments i que promulga un nou model agrari a escala humana. Professionals de l’agricultura que es qüestionen i rebutgen la precarietat i explotació a què s’aboca les persones temporeres. I, malauradament, hem hagut de recollir i denunciar casos greus de vulneració de drets humans, hem plantat cara contra qui utilitza les persones com a mercaderia i els llança a l’espona, al marge del camp fins quan les torni a necessitar per a la següent collita. 

Tots aquests relats i vivències de qui fa possible la fruita no es troben ni en les estadístiques oficials, ni en les notes de premsa de les administracions o de la patronal. Per aquest motiu, quan Pol·len edicions ens va oferir col·laborar en aquest projecte no ens vam aturar ni un segon a pensar-ho, des de FJS vam donar un sí rotund a obrir l’espai per als relats literaris a aquelles i aquells que volguessin posar sobre paper històries reals o inventades que expliquessin la distopia, aquella que mostra com els qui ens alimenten perden el control sobre el que produeixen i, fins i tot, no poden omplir el seu plat. O encara millor, vam voler obrir l’espai a la creació de relats utòpics que permetessin pensar un futur possible i més just. I és per això que ens vam embrancar amb Pol·len Edicions en el concurs de La fruita del demà.

L’agricultura que tenim.

Actualment, Catalunya té una pèrdua indeturable d’actius agraris i de la seua sobirania alimentària, especialment el dret a l’alimentació i el patrimoni cultivat, així com els coneixements i tècniques productives que garanteixin aliments sans i estructures pageses responsables i sostenibles.

L’activitat agrària representa menys del 1% de la població activa a Catalunya, tot i que els productes agraris i alimentaris suposen el 16,28% del PIB. Aquests actius agraris gestionen més del 70% del territori de Catalunya, però no tots per igual. Hi ha diferents models de producció, des d’unes escasses explotacions agroecològiques fins a grans explotacions de l’agroindústria neoliberal que generen importants desequilibris d’accés a la terra i als recursos. Es produeixen moltes tones d’aliments, altra cosa és el destí final que en la majoria dels casos omplen mercats estrangers. I no oblidem els costos mediambientals que deixa l’agroindústria. 

Ja no tenim és un teixit agrari viu i combatiu que defensi la terra i la sobirania alimentària, tan sols unes quantes explotacions agràries, pageses i pagesos que han de fer mans i mànigues per defensar l’agroecologia com el camí indispensable per a la seua supervivència i la de la resta de la població. Paral·lelament, hi ha un auge -com feia anys que no es veia- en la demanda de terra. Empreses de tot tipus continuen trobant en la terra un bé especulatiu segur, empreses que ben poc o res tenen a veure amb el sosteniment del món rural o en la producció i promoció de l’agroecologia. Aquestes empreses nouvingudes, o engreixades des d’empreses extractivistes, suposen un acaparament de recursos de tot tipus que desprotegeix a  la petita pagesia, redueix encara més la sobirania alimentària, posa en risc els recursos naturals i, al final d’aquest trajecte especulatiu, engoleix una gran quantitat de mà d’obra en condicions d’elevada temporalitat, precarietat i marginalitat.

La producció d’aliments mereix una mirada crítica. La imatge estereotipada d’un món rural amb una pagesia que té cura del territori a través de la producció agrària és més un miratge que una realitat. Bona part del món rural ha patit una forta desagrarització, fomentada per les polítiques agràries de la Unió Europea. Ens trobem un entorn rural que s’ha reconvertit en un proveïdor de serveis destinats a l’oci urbà, més que no un entorn productiu per als mercats locals¹. En aquelles zones on l’agricultura continua essent un sector actiu i motor econòmic, la pagesia ha hagut de sobredimensionar-se amb més hectàrees de terra i una alta mecanització per fer front a les demandes d’un comerç transnacional. Una pagesia que ha perdut bona part de la seua capacitat de decisió sobre què produir, com i quan. Així mateix, hi ha zones agràries que s’han convertit en produccions industrials d’aliments, on el que més creix són les multinacionals de tot tipus.

Per entendre el desenvolupament de l’agricultura en els països europeus s’ha de tenir en compte la complexitat i les interrelacions mútues entre diferents esferes i sectors de l’economia capitalista. Des de finals del segle XX, les fronteres entre el sector industrial i el sector agrari s’estan diluint i deixen al descobert el magre futur de les comunitats rurals i de la pagesia. Existeix una simbiosis entre la producció agrícola i els corresponents sectors industrials, els agrobusiness, la creació d’un conjunt econòmic unitari que incorpora la producció agrícola, les indústries que aporten els materials de producció, empreses de serveis agraris, les empreses transformadores i les comercialitzadores².

La plana fruitera de Lleida és un d’aquests espais rurals on els agrobisiness s’estan instal·lant amb tota comoditat. A Ponent no hi ha hagut desagrarització però sí una pèrdua constant de pagesia. Des dels anys 70, les hectàrees de terra dedicades a la fruita de pinyol i a la de llavor – préssecs, nectarines, albercocs, prunes, cireres, préssecs xatos, peres i pomes- no han parat de créixer. Els arbres fruiters han ocupat tot l’espai que abans compartien amb la producció hortícola, les farratgeres i el cereal. Fa pocs anys que s’ha construït el canal Segarra-Garrigues, una obra faraònica – tant per temps com per diners invertits- que havia de millorar els cultius de secà, entre altres coses. Però els ametllers i oliveres de la terra de secà no han millorat amb l’arribada de l’aigua, sinó que també han estat arrancats per plantar-hi arbres fruiters. Les petites explotacions pageses estan tancant portes i deixant pas a la implantació de la gran indústria. Així doncs, la fruita dolça inunda les terres de Ponent tot deixant una petjada profunda de desequilibri en les seues estructures econòmiques, polítiques, socials i culturals, i una greu despossessió de la memòria del coneixement sobre el patrimoni cultivat i l’ofici de la pagesia.

La fruita dolça produeix anualment més de 350.000 tones per a l’exportació. Aquesta gran quantitat de peces de fruita omplen els plats de la població del nord d’Europa, d’Aràbia Saudita o de la Xina, entre altres. Una part més petita es queda en territori nacional. Evidentment, per aconseguir aquesta fita es requereix d’un engranatge molt precís per fer madurar la fruita, collir-la, encaixar-la i transportar-la fins a una taula que està a milers de quilòmetres. La fruita és un producte perible, i en cas de la fruita d’os, té una vida útil per al consum humà molt baixa. El Ponent català té un clima perfecte per a la producció de fruita dolça, per aquest motiu s’ha pogut convertir en una de les primeres productores mundials de préssec. Els freds hivernals permeten una bona floració a la primavera, i la calor de l’estiu facilita la maduració. Però la collita ha d’estar controlada per evitar que la fruita maduri massa ràpid i no tingui les condicions òptimes per a ser transportada i consumida. Així doncs, la seua recollida està supeditada a les anades i vingudes de la calor estival, a més calor més ràpid cal collir i, per tant, encaixar i enviar al mercat internacional. A més, aquest tipus de producció no permet la recollida mecànica. Calen milers de braços disposats a treballar en la intensitat que marqui la temperatura. La pagesia poca cosa té a decidir. La terra, les explotacions familiars agràries i el regadiu són engolides any rere any per un model neoliberal que desmantella la supervivència alimentària del nostre territori. La pagesia ha perdut tota capacitat negociadora dels seus productes. Les comercialitzadores marquen el producte, les  varietats, el model de producció, el preu, i fins i tot el consumidor final, absolutament tot³. 

Aquestes grans infraestructures dedicades a l’extracció de recursos cultivats i a l’exportació les aportem col·lectivament la societat catalana. El pes del cost recau fonamentalment en les arques públiques que sustenten el desenvolupament del model agroalimentari neoliberal. Alguns exemples en són la creació del canal Segarra-Garrigues; les inversions en carreteres destinades a fer arribar la fruita fins a la frontera amb França i tota la exportació porcina de l’eix transversal entre Lleida i Osona; un centre de recerca públic per buscar millores de varietats i enginyeria del fred per posar a disposició de la gran indústria; Fira de Lleida per a la seua promoció; la duana de Lleida per facilitar les exportacions, etc. Inversions públiques que haurien d’anar destinades a garantir l’alimentació sana i suficient a tota la població, a mantenir una pagesia activa i amb capacitat per protegir la diversitat cultivada, i un territori habitat amb un teixit viu i actiu. I per últim, cal dedicar diners i esforços a la reducció dels contaminants llençats al sol, l’aigua i l’aire, mentre els recursos són aprofitats per la gran indústria i les empreses comercialitzadores que deixen uns magres beneficis a la petita pagesia, que es veu obligada a tancar la seua activitat.

La fruita del teu plat conté precarietat laboral.

Enmig de l’espiral devastadora del neoliberalisme del sector primari, hi ha una altra víctima, més silenciada i amb extrema vulnerabilitat: els imprescindibles i oblidats temporers, i les encara més invisibles treballadores dels magatzems de fruita. 

La campanya de la fruita a Lleida té una alta divisió sexual del treball. Els homes s’ocupen fonamentalment al camp i les dones són les mans precises i incansables que endrecen la fruita en caixes als magatzems. Aquesta partició condueix també a una ocultació de les condicions de vida i de les vulneracions que viuen unes i altres.

Milers de collidors arriben a Ponent a inicis de maig, i s’hi estan fins a mitjans de setembre. Els càlculs són difícils de fer perquè una cosa són les dades oficials de persones contractades, l’altra és la dels que no aconsegueixen contracte però sí feina. La patronal agrària fa una crida a braços un mes abans de l’inici de la collita tot calculant les possibles tones que es preveu collir. Aquesta crida ha oscil·lat en els últims anys d’entre 25.000 a 40.000 persones. Aquests milers de braços no es troben disponibles a les terres de Ponent, per tant, han d’importar mà d’obra per poder exportar fruita. L’Estat Espanyol, com altres països del sud d’Europa, té persones migrants al seu territori que desenvolupen totes les campanyes agràries. Persones nòmades que recorren l’estat collint fruita dolça a Lleida, raïms al Penedès o a la Rioja, cítrics a Llevant, olives a les Garrigues o a Jaén, maduixes a Huelva i alls a Albacete. Braços disponibles per a qualsevol necessitat agrària. Persones travessades per la injusta, racista i cruel llei d’estrangeria, i les inhumanes polítiques de fronteres que impossibiliten la incorporació i la garantia dels seus drets. Persones que provenen d’un sud imaginari a qui no volem mirar a la cara, que en alguns casos han marxat de casa seua perquè corporacions agroalimentàries del nord els han expulsat de la seua terra deixant-los sense recursos alimentaris, i ara es veuen obligades a treballar al sector agrari europeu. Pagesos fent de jornalers en terra aliena. Persones treballadores que tenen dificultats i por a vindicar-se per evitar perdre la feina o els tan anhelats papers. Persones que han de treballar per un magre salari de sol a sol, o que han de fer-ho clandestinament perquè no se’ls permet obtenir un permís de treball. Persones.

L’antropòleg italià Andrea Staid ha realitzat entrevistes en profunditat i durant un llarg període de temps a persones immigrants a Itàlia. Homes i dones que no han aconseguit un permís de treball. Els relats que en recull desemmascaren les estructures de poder que es manifesten a través de les legislacions i de les pràctiques policials -identificacions per perfil racial, control de la mobilitat- i també a través de l’organització del treball en un sistema capitalista cada vegada més explotador de la força de treball. Els abusos d’aquest sistema aconsegueixen grans beneficis a tot Europa mitjançant unes lleis d’estrangeria que creen exèrcits de mà d’obra. Brigades formades per persones immigrants sense permís de residència ni de treball, o amb por de perdre’l, i que, segons el mateix autor, són els nous esclaus de l’economia neoliberal del nou mil·lenni. 

Així la frontera ja no és un lloc físic en els límits territorials del país, la frontera la porta incorporada tota persona per la seua condició d’immigrant vagi on vagi, treballi on sigui⁴. La frontera és el límit real i simbòlic entre la ciutadania de ple dret i els col·lectius immigrants. La frontera és una condemna. Hi ha treballadors que sortegen controls policials per a anar a collir clandestinament per la seua condició de persones immigrants, mentre la mateix fruita travessarà fronteres sense control de mercaderies entre diferents països.

Les imatges d’homes dormint als carrers, granges, mines abandonades, magatzems o  marges dels camps és recurrent cada estiu a les terres de Lleida. Són una minoria dels 40.000 que arriben cada any, però una minoria molt àmplia i significativa de la vulneració de drets. Mai ningú hauria de dormir al carrer, mai ningú s’hauria d’acostumar a veure i conviure amb persones que després d’una llarga jornada laboral han de dormir al carrer. El dret a l’habitatge es reconeix dins el conveni laboral del camp, per tant és una obligació per la patronal agrària facilitar-lo. No ens podem permetre deshumanitzar a les persones que ens alimenten. No ens podem deshumanitzar perdent la capacitat de reacció davant la  injusta situació que pateixen els que aporten braços a la collita que sosté l’economia lleidatana. 

A banda de l’habitatge hi ha altres vulneracions de drets laborals en el marc de la campanya: nul reconeixement i pagament d’hores extra, manca de seguretat laboral, dificultats d’accés al transport al camp, incompliment d’alta a la seguretat social per tots els dies treballats, pressions i acomiadaments davant els intents de reivindicació de drets i manca d’inspeccions adequades i efectives del Ministeri de Treball.

Les dones no les trobareu dormint al carrer. A elles generalment se’ls ofereix allotjament, molts cops en espais aïllats de la resta de la població o en espais insalubres. Algunes d’aquestes treballadores són contingents provinents de Romania i Bulgària, o bé són dones d’origen estranger que viuen a la demarcació de Lleida o dones d’origen africà que són acollides per les seues comunitats nacionals a Lleida. La campanya agrària estival és l’únic moment d’accés al món laboral que se’ls ofereix. Es veuen abocades a treballar jornades infinites, en alguns casos 16h diàries de dilluns a dissabte. Elles, la baula més feble, no gaudeixen del dret al descans, ni d’un sou digne, ni tampoc del reconeixement i garantia de drets laborals. L’estatut de les persones treballadores és vulnerat dia sí, dia també, amb una administració que fa ulls clucs a l’assumpte si d’aquesta manera les caixes de fruita surten a tota velocitat cap a la frontera. 

La defensa dels drets

Els sindicats de treballadors i treballadores posen esforços en aconseguir convenis laborals que protegeixin aquesta força de treball. Convenis esgarrapats a la patronal per a una població temporal, nòmada i amb escassa o nul·la representativitat en els espais decisió. Els drets i millores laborals són difícils de fer complir en un sector on el més volàtil és la mà d’obra i on l’administració no hi posa els recursos adequats per garantir-los.

Des de FJS fem campanyes informatives per explicar els drets a les persones treballadores, suport jurídic i denúncia de la vulneració del conveni laboral, posem en evidència i denunciem el racisme patronal i institucional, i fem seguiment de les polítiques públiques que han d’acomboiar i protegir les persones treballadores migrants.

Les nostres principals demandes són el canvi de la llei d’estrangeria i la regularització de totes les treballadores i treballadors del camp, el dret a l’habitatge, el compliment del conveni laboral, l’accés garantit a la sanitat pública, la promoció d’un model de producció agroecològic i la creació d’un segell de fruita amb justícia social que garanteixi que no s’ha vulnerat els drets de les persones que han collit cada peça de fruita.

Fruita amb Justícia Social va nàixer amb la clara necessitat de trencar el silenci sobre la vulneració de drets humans durant la campanya agrària a les Terres de Ponent. Aquest silenci punyent i sempre present als carrers durant l’estiu. Silenci compartit sobre unes situacions conegudes per totes i que no obtenien ni el reconeixement ni l’atenció de la patronal, l’administració, els mitjans o la societat en general. Una situació que té uns mecanismes de funcionament social -salvaguardant les distàncies geogràfiques i les pràctiques- similars a com funciona l’Omertà, una llei del silenci no escrita però sí apresa de forma conscient o inconscient per persones que tenen vincles tant directes com indirectes amb la producció de fruita. Un silenci en un territori on el motor econòmic és una agricultura que necessita una mà d’obra immigrant i sense capacitat de vindicar-se per poder funcionar. 

Diferents generacions han crescut veient -o ignorant – persones d’altres contrades, amb altres llengües i colors a la pell que malvivien als carrers, dormien en descampats, granges abandonades, antics edificis ruïnosos, en magatzems agraris o simplement damunt el fred i ingrat ciment de places i carrers. Homes que cullen als camps de sol a sol i a qui no es dispensa un tracte digne. Dones que treballen múltiples hores als magatzems agraris, sense dret al descans per sous miserables. I ningú en deia res, només algunes entitats del tercer sector feien mans i mànigues per fer arribar aliments i algun suport puntual als treballadors. Els representants de l’administració, qualsevol de les administracions, han mirat cap a un altre costat, tot esperant que acabés cada campanya i els temporers passessin a ser el problema d’algú altre. La patronal mai s’ha sentit cridada a canviar la situació. Des que els murs del silenci han començat a caure s’ha iniciat un nou procés, ara el silenci compartit socialment ha pres la forma d’invenció de la falsedat⁵, de la creació de relats sobre la impossibilitat de dispensar un tracte digne a persones que per la seua condició de migrants, sense regularització administrativa, no són treballadores, malgrat tothom sap que estan collint als camps. Arguments fantasiosos que culpabilitzen les empobrides de la seua situació enlloc de mirar-nos al mirall i assumir que tenim un sistema productiu que sobreviu gràcies a l’explotació de la classe treballadora i el racisme.

Gemma Casal Fité
Membre de la Plataforma Fruita amb Justícia Social

Cita: CASAL FITÉ, Gemma “Introducció” a La fruita del demà. Relats distòpics i utòpics sobre els drets de les persones temporeres i la pagesia. San Cugat del Vallès: Pol·len Edicions. Pp. 11-30.

1. Soronellas, M; Casal, G. 2014. Pràctiques i estratègies de la pagesia a Catalunya. Trajectòries i plantejaments de futur. Ed. Entrepobles. ↩︎
2. Cayuela Sánchez, Salvador. 2018 ¿Esclavos de nosotros mismos? Debates marxistes en torno a la producción mercantil simple en agricultura. En DDAA. Dialécticas de la alteridad. Antropología y marxismo a comienzos del siglo XXI. Bellaterra edicions ↩︎
3. Casal, G. 2020. L’agroindústria i la desprotecció de la vida. A Agrocultura. La revista de la producció ecològica i l’agroecologia. Ed. L’Era. Espai de recursos agroecològics. ↩︎
4. Staid, Andrea. 2021. Los condenados de la metròpolis. Etnografía de migrantes en los márgenes de la legalidad. Bellaterra edicions. ↩︎
5. LEGRENZI, Paolo. 1997 “L’omertà e l’invenzione del falso” a Revista Ricostruzioni. ↩︎