Fruita amb Justícia Social

Matalassos d’espuma reciclats, bosses de plàstic que fan de dèbil maleta per a quatre pertinences, robes que serveixen de para-sols improvisats, algunes llaunes buides i pots de vidre de menjar fred que han servit per omplir l’estómac, i el cel com a sostre. Un elevat nombre d’homes joves, i en alguns casos ja no tan joves, reposen a la caiguda del sol, recuperant forces perquè l’endemà han de seguir collint fruita o recorrent els camps per trobar qui els ocupi, venent la seva força de treball al miseriós preu d’entre 4 i 5 € l’hora. Són aquells que no entren en les estadístiques oficials, la majoria sense contracte, alguns amb contractes de dies intermitents; altres, els menys, sense contracte i sense papers. Són els abusats de les màfies i de les empreses de treball temporal, són aquells a qui ningú vol mirar a la cara, aquells abandonats de l’administració i dels ocupadors.

Cada any arriben a Ponent al voltant de 22.000 treballadors i treballadores que fan possible la collita i l’encaixat de la fruita que majoritàriament s’enviarà a altres països. Una fruita que deixa amplis beneficis a les distribuïdores i a les grans empreses de l’agroindústria, i marges molt magres a les explotacions agràries familiars. La majoria d’aquests homes i dones que arriben a l’estiu tindran un contracte amb un salari esquifit i seran allotjats en condicions més o menys òptimes, depèn de la sensibilitat i capacitat de l’ocupador. Moltes d’elles contractades a través d’empreses de treball temporal, les quals recolliran el benefici de la força de treball d’altres sense cap suor propi. Però de qui cal ocupar-se amb urgència és dels campaments de temporers que tornen a omplir la plana fruitera. Els campaments de la vergonya de Ponent que ens recorden cada any que no tota la fruita és dolça ni de tanta qualitat com voldríem que fos, més de 2.000 persones, el 10% dels arribats, viuen en condicions de misèria que ens fan pensar en els campaments a les portes d’Europa.

L’estiu passat, com altres anys hem fet, diferents col·lectius del municipi de Lleida (Crida per Lleida, CGT, Papers i Drets per a Tothom) vam denunciar la situació dels campaments a la ciutat. Al llarg nombre d’abusos que pateixen s’hi suma la desatenció de l’administració, i en alguns casos la violència institucional (els exemples al llarg de 20 anys són molts, però cal recordar les múltiples pressions per desallotjar els espais sense oferir-los un lloc on anar, els camions de la neteja regant els campaments a les 3 de la matinada, la manca de lavabos públics, fonts sense aigua durant els mesos de juliol i agost, etc.). La denúncia de l’estiu passat ens va portar a pensar què potser canviarien una mica les coses, al menys a nivell municipal. Després de moltes trucades i demandes, la regidoria d’Atenció a les Persones va accedir a crear un grup de treball obert a totes les entitats, sindicats i organitzacions que treballen amb temporers.

Les reunions van ser profitoses, tot i què s’hi van trobar a faltar la Subdelegació del Govern, la Diputació i algun que altre sindicat agrari. Però totes vam aprendre molt dels múltiples factors d’explotació, de la feina de les entitats dels tercer sector, de la manca de previsió i coordinació de l’administració, i de les negatives d’algun sindicat agrari a afrontar el problema com a propi. Els temporers que dormen al carrer no són transeünts sense llar, són persones amb residència a altres municipis de l’Estat Espanyol que venen a guanyar-se la vida en un món laboral que abusa desmesuradament dels dèbils i amb unes polítiques migratòries cruels. Molts d’ells aconsegueixen el seu únic salari de l’any en les campanyes agràries. I l’agricultura lleidatana els necessita, els ocupa amb o sense contracte, però són la borsa de persones a qui ningú demana quina és la seva situació i de qui s’espera que no reclamin drets. La borsa de treball dels ningú.

Gràcies a la feina dels tècnics i les tècniques de serveis socials que van posar ordre i van enfilar propostes d’acords, el grup de treball de temporers, creat per la Paeria, va aconseguir un document amb propostes de consens per a què aquesta propera campanya no es tornessin a repetir les imatges esperpèntiques d’anys anteriors. El primer acord era un alberg per a temporers que se situés fora del Centre Històric. Al mes d’abril, però, el regidor Rodamilans, responsable de serveis socials, sense atendre els acords sorgits del grup de treball, presenta un pla d’atenció per a persones temporeres que no tenia res de nou. Un cop més es derivarien els temporers a l’alberg privat de la Fundació Jericó, situat al Centre Històric, que no té capacitat ni personal per atendre a totes les persones sense llar i a més a l’elevat nombre de temporers. Un pla d’atenció que tornava a basar l’accés a l’alberg a les persones demandants de feina, o sigui, que tots els que treballen i no tenen allotjament es queden sense opció a dormir sota sostre; o aquells que treballen i no tenen documentació en regla tampoc tenen dret a entrar en el pla integral de temporers. Tal i com vam preveure, l’alberg Jericó ja està desbordat i els campaments es tornen a estendre per la ciutat.

El desconeixement del regidor Rodamilans sobre la situació ens va deixar a totes preocupades, enmig d’una reunió amb entitats i grups polítics es va negar a incorporar com a persones amb dret a l’allotjament als treballadors, argumentant que “si treballen i no tenen casa, en alguna altra cosa es deuen gastar els diners”; algú li ha d’explicar d’una vegada que els temporeres en situació de sense sostre poden arribar a cobrar entre 200 i 300 € al mes, impossible apropar-se al mercat immobiliari o als allotjaments hostalers de la ciutat. En una altra reunió ens va etzibar tot sorprès que “els temporers són gent normal!”, cal felicitar-se que en un any s’hagi adonat per fi que parlem de persones, i caldrà ara que sigui capaç d’aplicar polítiques d’atenció de qualitat sense exclusions.

Les organitzacions que l’any passat vam plantar cara contra el desallotjament de la plaça del Seminari, tornem a reclamar de nou un alberg per a persones temporeres, i iniciem una campanya per sensibilitzar al sector agrari i als consumidors i consumidores per tal de destriar la fruita que no garanteix condicions laborals i socials dignes per als treballadors i treballadores; volem ocupació de qualitat, preus justos pels productes agraris, millors mercats de proximitat i una pagesia amb futur. Comencem per tancar els campaments i acollim de manera digna als treballadors, i fem-ho a tota la plana, a Lleida, Alcarràs, la Granja d’Escarp, Aitona… Arreu on els drets són vulnerats.

Gemma Casal i Özgür Güneṣ Öztürk.